Precedents històrics

La cova del Bolomor és coneguda des de temps immemorables. L’entrada colgada en el faralló rocós del paratge l’Ombria es divisa des de tota La Valldigna. La utilització d’aquesta, a través de temps històrics recents, ha estat vinculada a una activitat ramadera com a cleda de ramat ovicaprí fins els anys seixanta. No obstant, altres usos també han estat presents, com és el de servir de refugi en moments d’inestabilitat social o bèl·lica. Així, en la denominada 3a Guerra Carlista (1872-76), la cova serví de refugi i el seu ús evità que foren requisades per a la guerra les cavalleries d’algunes famílies de la població. Igualment l’arena groguenca, producte de la descomposició de les calcàries de les parets, serví de “terra d’escurar o d’escudelles” per a netejar i desengreixar la vaixella de cuina, al menys al llarg de la primera meitat del s. XX.

En les dècades de 1850-70 era freqüent la recerca d’inexistents tresors a la cova pels habitants de la vall, aquesta activitat degué finalitzar cap al 1870. Leandro Calvo recull la mateixa en el diari “El Litoral, n. 183-1884” de Gandia:

«Estimulats els habitants de la Vall per la cobdícia i creguts sens dubte que es destinava en un altre temps els diners per a enriquir als morts van treballar per desencantar la força de barrinades els tresors amagats en aquell Cementiri de Moros. No contents amb estimbar tanta preciositat … -dents de carnissers, cérvols, algun paquiderm i també, petits trossos angulosos de pedra foguera blanc- …., van continuar excavant fins a les entranyes de la muntanya l’escletxa cada vegada més estreta. La generació present ja es dóna per desenganyada, i Déu faci que els venidors conservin el poc que els presents han deixat»

En l’estiu de 1867, el catedràtic de geologia i paleontologia Juan Vilanova i Piera i el seu deixeble Eduardo Boscá, futur catedràtic d’Història Natural de la Universitat de València (1892), exploraren la cavitat i recolliren diversos materials arqueològics de la considerada “important cova òssia” (Vilanova 1893: 13 i 21). Els materials recollits per Vilanova foren donats per a la creació de la primera col·lecció arqueològica del Museo Arqueológico Nacional (Madrid, exp. 1868/51), nombres 21 i 22: “destrals de calcàries silícies de les coves del Bolomor (sic) (Tavernes de la Valldigna)” i nombre 23: “bretxes òssies amb pedres de id” i constitueixen part de les primeres fons fundacionals d’aquesta institució (Cacho i Martos 2002: 385). Aquesta excursió es pot considerar la primera visita científica a l’anomenada per aquell temps “caverna òssia casa de l’home primitiu”. Des d’aquest moment el jaciment s’incorpora al circuit científic i és presentat en universitats i diversos congressos internacionals de prehistòria, com el d’Estocolm (1875).

antecedentes_02[1]

Inventari de la col·lecció Vilanova i Piera. Museo Arqueológico Nacional (Madrid)

antecedentes_03[1]

Joan Vilanova i Piera i Eduard Boscà. Autors de la primera visita científica a Bolomor en 1867

Per la seua part Leandro Calvo, geòleg i religiós aragonès resident a Gandia (Escoles Pies) explora la cova en varies ocasions des de la dècada de 1880 (Calvo 1908). Les dades proporcionades per aquest foren incorporades a l’obra “Simas y Cavernas de España (1896)”, monografia del Instituto Geológico Nacional publicada per Gabriel Puig i Larraz. En aquesta es realitza una primera i concisa descripció estratigràfica:

El sòl de la cavitat està constituït per un dipòsit d’argila vermella barrejada amb ossos d’animals i fragments d’instruments de pedra foguera, comprès dit dipòsit per dues capes de calcària estalagmítica, una inferior a ell i una altra superior. Al país al dipòsit fosilífero li diuen el Cementiri dels Moros“.

diluvio%20de%20vilanova[1]

Recreació de la vida quaternària segons Vilanova i Piera (1896)

Durant la primera meitat del segle XX, naturalistes i investigadors visiten i comenten el dipòsit bretxificat de Bolomor amb restes de fauna i indústria lítica. Així, l’abatte Henri Breuil acompanyat de Leandro Calvo explora la cavitat el 29 de juny de 1913 (Blay 1967), i en 1932 Luis Pericot recull els materials que foren dipositats per Breuil a l’Institut de Paleontologie Humaine de París (Bru i Vidal 1960). A principis del segle XX el jaciment ja és considerat junt a la Cova de les Meravelles, la Cova del Parpalló i la Cova Negra com els més representatius que “confirmaven la presència de l’home prehistòric” en terres valencianes (Boscá 1901, 1916; Barras de Aragón i Sánchez 1925), a pesar de ser considerat com un closquer “Kjoekkenmoeddings” seguint la tendència de l’època (Fletcher 1976: 18; Arxiu SIP inèdit). Possiblement Eduardo Boscá visitarà la cavitat en varies ocasions abans de morir en 1924, donat que recollí una col·lecció de materials arqueològics de Bolomor, el dipòsit del qual es troba en les fons de la Facultat de Biologia de València. Ell mateix classificà les restes faunístiques de cérvol i cavall com Equus adamaticus (Pericot 1942: 277).

En l’any 1923, com a conseqüència del descobriment de la necròpolis de la Cova del Barranc de les Foietes, a un barranc contigu i a escassa distància de Bolomor, l’ajuntament sol·licità la presència d’una comissió del Colegio de Doctores de Madrid per a examinar les cavitats prehistòriques de la vall, i en novembre de 1924, el Dr. Carrillo i l’alcalde i metge de Tavernes, Francisco Valiente, exploren la cova (Barras de Aragón i Sánchez 1925: 155-157):

«Es troba allí un gran buit, semblant a l’entrada d’una gruta, com d’uns 10 m d’elevació. Al sentit oposat a la pendent de la vessant muntanyosa hi ha un entrant en forma de ràpid declivi i, entrant a la dreta, es veu com l’inici d’un avenc amb una boca d’aproximadament dos metres de diàmetre. Però allò més notable i digne de consideració i estudi és el fet de què les parets i sostre de l’obertura estan constituïdes per un conglomerat de calcària i ossos de diferents espècies animals, en forma de roca molt dura. La seua varietat és grandiosa: ossos llargs, curts, plans, trossos de mandíbules, banya i molars de gran dimensió pertanyents a espècies herbívores i canins d’espècies carnívores. Prolixament examinà el Dr. Carrillo aquest conglomerat sense trobar ni un sol vestigi humà».

En aquesta mateixa època, la publicació de l’obra Topografía médica de Tabernes de Valldigna recull les dimensions de la cavitat (Grau Bono 1927: 22):

«És notable aquesta obertura, les dimensions de la qual són de tres metres d’amplària per tants altres de profunditat (…) segons autoritzades opinions degué servir de residència a l’home primitiu».

A principis de 1930, la Secció d’Antropologia i Prehistòria del Centre de Cultura Valenciana explorà la cova ingressant en la institució un lot de materials arqueològics procedents d’aquesta (C. C. V. 1931). Cap a 1935, i sense que haja pogut ser localitzada cap documentació escrita, tingueren lloc àmplies activitats d’extracció de pedra mitjançant el buidat amb dinamita d’una important part del dipòsit arqueològic. Aquesta activitat minera arrancà blocs cúbics de varies tones de pes i altres cilindres de 95 cm de diàmetre que foren baixats amb cadenes tirades per bous cap al poble. Part d’elles, al parèixer s’utilitzaren per elaborar les taules de pedra del desaparegut casino, segons testimonis orals.

publicaciones%20antiguas[1]

Publicacions en les que es referencia Cova del Bolomor

Les activitats vinculades a la «recerca de tresors» de 1860-70, segons es desprèn del relat de L. Calvo, es realitzaren mitjançant la utilització de barrines amb la cerca de profunditat “cap a les entranyes cada vegada més angostes”. Aquestes labors requeriren mitjans, organització i pressupost econòmic, afectant a sectors com la galeria i/o l’avenc que reuneixen les condicions citades d’angost badall. Sens dubte, aquestes activitats es desenvoluparen durant un llarg temps, tal vegada afavorit per alguna troballa metàl·lica protohistòrica o per l’obstinació fantasiosa. Quan en 1880 Leandro Calvo visita la cova, el «terra» estava format per un dipòsit d’argila roja entre dos nivells estalagmítics. La primera valoració que implica aquesta descripció és que no existia de forma extensa el nivell arqueològic I, de color negre intens i fàcil erosió. El nivell roig citat pot correspondre a diferents nivells càlids o de terra rossa, com el nivell IV o el XIII, ambdós limitats per paquets estalagmítics. Probablement es tracte del primer. En 1924 l’entrada a la cavitat es realitzava per la part central, com en l’actualitat. Aquesta entrada mostrava una altura de 10 m amb fort declivi a la dreta (al sud) i amb presència allí de l’avenc, de dos metres de boca. L’existència recalcada de forts dipòsits ossis en sostres i parets, deu referir-se al Sector Nord. Les dades de V. Grau que també corresponen a l’any 1924, indiquen una escassa amplària per a la cova, pel que és possible que una part del dipòsit central de la cavitat encara existira.

Cap a 1935 degueren produir-se les activitats mineres en busca dels mantells estalagmites basals per a l’explotació industrial. S’utilitzaren barrines, amb extracció de blocs i escalonament amb trinxeres del Sector Nord. En l’extrem sud es produí la perforació del pou de 3,5 m i 95 cm de diàmetre mitjançant barrinat. Les activitats dels anys 1930 degueren ser intenses i abandonades en esgotar-se la pedrera. Aquestes labors produïren transformacions com l’habilitació per a l’extracció de pedra i l’abocament de terres al barranc com a deixalla. La forta rampa al Sector Oest és deguda a l’abocament sedimentari, mentre que l’extracció pètria correspon al Sector nord, que encara mostra blocs abandonats de l’activitat minera.

estratigrafia_07[1]

En primer terme explotació minera dels mantells estalagmítics basales


L’excavació arqueològica ha permès obtenir informació d’aquestes activitats que mostren l’existència d’una dinàmica que consisteix en perforar per a posteriorment reomplir la perforació i desenvolupar-ne una de nova en les seues proximitats. Aquesta actuació genera en molts llocs una estratigrafia “invertida”. Existeixen buits generats per l’activitat d’un sol operari amb dimensions justes per a ell i la seua ferramenta (pic). La mateixa estigué molt planificada perquè l’abancalament trobat ha estat cuidat i s’observa l’existència de restes d’algeps que degueren apuntalar andamiatges. Els fragments de botija, cassoles amb restes òssies i fragments metàl·lics de les ferramentes parlen d’una activitat important i amb nombrosos operaris. Totes aquestes labors al llarg dels segles XIX i XX feren desaparèixer quasi un 70% del dipòsit arqueològic.

El jaciment, a partir de la dècada de 1970, rep una certa atenció baix l’òptica principal de la seua catalogació. El Servei d’Investigació Prehistòrica de València en 1975 l’inclou entre les seues revistes (Fletcher 1976: 18), arribant a recollir sediments en 1977 (Fletcher 1978: 19) i a desenvolupar un sondatge d’urgència d’un metre que afectà als nivells superiors (estrat I, quadre B4) per J. Aparicio i F. Grau, en desembre de 1980. Activitat subvencionada per l’Ajuntament de Tavernes, quedant el dipòsit arqueològic considerat de «industria totalment mosteriana, estant present la tècnica levallois i els tipus són menuts» (Fletcher 1978: 19, 1982: 72). La cavitat també fou visitada a partir de 1960 amb interessos propis d’altres disciplines o activitats com la geologia, espeleologia, etc.

planimetrias%20antiguas[1]

Planimetries de Cova del Bolomor (1962-1988)

En juny de 1982, Josep Fernández Peris, com a conseqüència d’una exploració subaquàtica en el Clot de la Font, a requeriment de l’ajuntament de Tavernes, visità diverses coves del terme municipal acompanyat per membres del Centre Excursionista de la localitat. La “troballa” d’aquest majestuós jaciment motivà la creació d’un projecte d’investigació vinculat a la Universitat de València, l’aprovació del qual es produí en 1989 per la Conselleria de Cultura i es creà un equip interdisciplinari dirigit en principi per Josep Fernández Peris i Pere Guillem Calatayud i, posteriorment, pel primer que inicià una llarga i ininterrompuda feina d’excavació i investigació arqueològica encara en curs.

BIBLIOGRAFIA

Barras de Aragón, F. y Sánchez, D. (1925). «Informe relativo a los huesos y otros materiales procedentes de Tabernes de Valldigna (Valencia)». Actas y Memorias de la Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria. p. 121-163.

Blay, P. L. (1967). «El Rvdo. Padre Leandro Calvo, escolapio, hijo adoptivo y benemérito de Gandía». Diario Ciudad, 7 octubre (Gandia).

Bosca Casanova, E. (1901). Discurso de inaguración del curso académico de la Universidad literaria de Valencia. E. Tip. Domenech, Valencia.

Bosca Casanova, E. (1916). «Un paradero de la época paleolítica en Oliva (Valencia)». Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 16. p. 81-83.

Bru y Vidal, S. (1960). «El abate Breuil y la prehistoria valenciana». Archivo de Prehistoria Levantina, p. 7-28. Valencia.

Calvo, Leandro (1884). «Un paseo por la montaña». Diario Comarcal El Litoral, nº 183, julio 1884. Gandia.

Calvo, Leandro (1908). Hidrografía subterránea, p. 289. Ed. Luis Catala y Serra. Gandia.

Cacho, C. y Martos, J. A. (2002). «Colecciones paleolíticas de Madrid en el Museo Arqueológico Nacional». Bifaces y Elefantes. La investigación del Paleolítico Inferior en Madrid. Alcalá de Henares, p. 385.

Centro de Cultura Valenciana (1930-31). Sección de Arqueología y Prehistoria. Diario Las Provincias, 2 abril 1930 y 14 febrero 1931. Valencia.

Fletcher, D. (1949). Restos arqueológicos valencianos de la colección Vilanova y Piera en el Museo Antropológico Nacional. Archivo de Prehistoria Levantina II, p. 342-348. Valencia.

Fletcher, D. (1976). La labor del Servicio de Investigación Prehistórica y su Museo en el pasado año 1975. Valencia. p. 18.

Fletcher, D. (1978). La labor del Servicio de Investigación Prehistórica y su Museo en el pasado año 1977. Valencia. p. 19.

Ferrairo, J.M. (2008). Hidrografía y Geología Valenciana. Ed. CEIC Alfons el Vell. Gandia.

Grau, V. (1927). Topografía médica de Tabernes de Valldigna, p. 120. Imp. Baldomero Cuenca. Alcira.

Pericot, L. (1942). La Cova del Parpalló. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. 341 p.

Puig y Larraz, G. (1896). Cavernas y Simas de España. Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, XXI, p. 443. Madrid.

Vilanova y Piera, J. (1893). Memoria geognóstico-agrícola y protohistórica de Valencia, p.13 y p.21. Madrid.

Top