Estratigrafia i fases climàtiques

El farcit sedimentari de la Cova del Bolomor esta format, majoritariament, per material extern provinent de les vessants i del barranc. Sobre potents nivells estalagmítics basals que ocupen tota la cavitat i, procedents de degotejos zenitals, es recolzen aquelles aportacions amb màxima potència de 10 m.

Representacion longitudinal norte-sur de la estratigrafia general de Cova del Bolomor

Representació longitudinal nord–sud de l’estratigrafia general de la Cova del Bolomor

Vista este-oeste de la estratigrafia del Sector Septentrional, niveles VI a XVIII.

Vista est–oest de l’estratigrafia del Sector Septentrional, nivells VI a XVIII

Identificación de los niveles en la estratigrafía del Sector Septentrional y niveles de la estratigrafía del Sector Occidental.

Identificació dels nivells a l’estratigrafia del Sector Septentrional. Nivells de l’estratigrafia del Sector Occidental

Vista sur-norte de la estratigrafia del Sector Occidental, niveles I a XVIII.

Vista sud-nord de l’estratigrafia del Sector Occidental, nivells I a XVIII

SEDIMENTOLOGIA I FASES CLIMÀTIQUES

El dipòsit càrstic de la Cova del Bolomor presenta unes implicacions paleoclimàtològiques que procedeixen de dades elaborades principalment a partir de la sedimentologia, macrofauna i microfauna. Aquests valors, es tradueixen en una seqüència que queda resumida de base a sostre en quatre fases paló-climatològiques, i posteriorment s’ha elaborat una proposta d’ajust de la seqüència estratigràfica terrestre discontinua de Bolomor amb la seqüència oceànica continua.

Fase Bolomor I (nivells arqueològics XVII a XV, entre 250.000 – 350.000 anys). Conjunt basal que es correspon amb un cicle climàtic fresc de certa humitat, al menys de forma estacional, durant el qual s’acumulen materials provinents de zones externes i, es registra una bretxificació del sediment. A la base ens trobem amb, la introducció de materials que foren meteoritzats en zones de cert allunyament respecte al punt de deposició final. L’ambient pareix fresc (sense els rigors que impliquen una activa meteorització física de l’entorn immediat), i humit, al menys de forma estacional, que permet la dissolució – concreció de carbonats del medi. Cronològicament deu inscriure’s dins de l’estadi isotòpic 8 i 9.

Fase Bolomor II (nivells arqueològics XIV i XIII, entre 185.000 – 240.000 anys). Cicle climàtic amb trets interestadials, temperats – càlids i de forma estacional molt humits, que han permès l’embassada periòdica de la cova. Un canvi gradual però molt acusat de les condicions climàtiques es marca amb la instal•lació del nivell XIV; els paràmetres ambientals canvien notablement i la remissió de les manifestacions rigoroses anteriors és total, donant pas a l’actuació de fluxos hídrics suaus que introdueixen materials de certa selecció. El contacte net amb el nivell XIII, pareix indicar la decapitació del sostre sedimentari del conjunt anterior, en principi suau, XIII c i b, etapa temperada – càlida i de forma estacional molt humida. Cronològicament s’inscriu dins de l’estadi isotòpic 7.

Fase Bolomor III (nivells arqueològics XII a VIII, entre 130.000 – 180.000 anys). Cicle climàtic amb oscil•lacions fresques i humides, que evoluciona de gradual cap a una situació més rigorosa i àrida (nivell XII). Posteriorment, remet poc a poc i s’instal•la finalment un clima temperat i molt humit (nivell VIII). S’inicia a continuació un nou episodi climàtic, en principi suau (XIIIa) que va a degradar-se progressivament fins culminar en la capa XII, remetent en XI-X-IX-VIII. Dins d’un entorn fresc i humit al seu inici, gradualment s’accedeix a una etapa molt rigorosa i àrida en la seqüència materialitzada al nivell XII. Aquestes condicions, cedeixen gradualment fins finalitzar el cicle al nivell VIII, moment en què s’instal•la de nou un clima temperat i molt humit. Estaríem a l’estadi isotòpic 6.

Fase Bolomor IV (nivells arqueològics VII a I, entre 128.000 – 90.000 anys). Representa el tram superior de la seqüència, amb oscil•lacions temperades i humides pròpies de l’últim interglacial. Un període globalment suau, amb lapses frescs i poc marcats (nivells VII a III) que provoquen l’acumulació de xicotets cantells, resultat de la meteorització de la volta de la cavitat per l’acció del desgel. L’elevada humitat, també ha provocat la inundació parcial de la cova i la bretxificació dels sediments. Els indicadors ambientals de signe fred, sobre tot en relació amb els que caracteritzen els períodes anteriors, s’accentuen notablement. D’altra banda, pareix generalitzar-se un règim climàtic que revesteix condicions cícliques, és a dir, es succeeixen lapses encara frescos (nivells VII-VI, V-IV-III) durant els que s’acumula un material detrític de calibre menor, sub-angulós; que s’interromp donant pas a una circulació hídrica de fluxos continus i molt carbonatats que encrosten el sostre dels nivells VI, III i Ic. Ens trobem amb un període globalment suau, amb degradacions poc marcades, durant el que persisteix una humitat alta i oscil•lant. Aquesta fase es relaciona amb l’estadi isotòpic 5e.

estratigrafia_02+03

Perfil estratigràfic de la Cova del Bolomor. Proposta de relació amb la seqüència oceànica

SUSCEPTIBILITAT MAGNÈTICA I CLIMA

La susceptibilitat magnètica (MS), relaciona les propietats magnètiques conservades dels sediments de Bolomor amb l’estimació del paleoclima i les correlacions amb altres jaciments. Utilitzant la MS i la cicle estratigràfica (EC) es presenta una estructura paló-climatològica mitjançant correlació gràfica. Aquest edifici es relaciona amb el registre isotòpic de l’oxigen marí (OIS). Brooks B. Ellwood, del Paleomagnetism Laboratory at Lousiana State University,  proposa que el mètode MSEC pot utilitzar-se com a una metodologia independent, junt a altres mètodes convencionals com la sedimentologia i palinologia, per a buscar els canvis del paleoclima.

estratigrafia_09

Corba de susceptibilitat magnètica per a Bolomor. Segons B. Ellwood

DATACIONS RADIOMÈTRIQUES

La informació cronomètrica expressada en dígits numèrics i amb una franja indeterminada associada dels mateixos, té la consideració expositiva “d’edat absoluta”, encara que no supose que el context vinculat o la peça considerada es formaren en aquest precís moment o data. El principal valor per al seu estudi resideix en ser un referent quantificable, una “ubicació cronomètrica” on situar la contextualització a estudi. Aquestes datacions, aquests mètodes i, els seus resultats, deuen anar acompanyats d’altres que contrasten els valors cronomètrics considerats. El reduccionisme en aquest camp també porta a posicions de debilitat demostrativa i no es poden ocultar les nostres carències metodològiques en un relatiu valor quantificat “absolut”. Al jaciment de Bolomor s’han desenvolupat diverses actuacions encaminades a l’obtenció de datacions per mètodes radioactius:

Mostres d’argiles dels corresponents nivells per a l’aplicació del mètode de termoluminescència (TL) per Wanda Stanska-Prószzynska i Hanna Prószzynska-Bordas (Laboratori de Sedimentologia de la Facultat de Geografia i Ciències Regionals. Universitat de Varsòvia. Polònia):

Nivell II: 121.000±18.000 BP
Nivell XIIIa: 152.000±23.000 BP
Nivell XIVb: 233.000±35.000 BP
Nivell XIVa: 225.000±34.000 BP

Aquestes datacions, per la seua coherència i adequació a altres mètodes, han estat considerades sense objecció, com vàlides.

Les mostres òssies dels nivells IV, V, XII, XIII, XV, XVII foren realitzades per G. Belluomini (Dipartimento di Scienze della Terra de la Universitat “La Sapienza” de Roma):

Nivell IV-V: 390.000±100.000 BP
Nivell XVII: 525.000±125.000 BP

Aquestes datacions s’han optés de massa òssia d’herbívors (nivell IV-V) i, la del nivell XVII d’esmalt dentari per racemització (aminoàcids); el laboratori considera més adequat aquest últim material. L’interval entre les mesures dels nivells superiors (IV-V) i els inferiors (XVII) és de 0,14±0,1 i la constant cinètica per al jaciment és de 3,57 x 10-7 yrs -1. Els valors obtinguts són considerats alts. Igualment, la indeterminació és excessivament amplia. A pesar d’això el valor 525.000, descomptada la franja negativa d’edat, situa la data pròxima als valors considerats per al moment deposicionals del OIS 9 en què s’ubica i, per tant, s’ha procedit a la seua inclusió a les publicacions però, amb les reserves corresponents.

Les mostres carbonatades per al mètode radioactiu de Tori-Urani (Th-U) foren recollides i elaborades per R. Julia (Institut de Geologia Jaime Almera, Barcelona) i sobrepassaren els límits del mètode (comunicació verbal):

Nivell XV: >350.000 BP

Aquesta datació s’ajusta a les característiques del moment deposicional OIS 8 en que s’ubica, encara que no presenta un valor determinat.

A l’any 1996 es procedí a la recollida d’una amplia sèrie de peces lítiques cremades de sílex per a la seua datació, després de ser calibrades de la radioactivitat dels corresponents nivells sedimentaris. L’estudi realitzat per N.C. Debenham (Quaternary TL Survey de Nottingham) presentà els següents valors:

Nivell I: 320.000±33.000 BP
Nivell II: 324.000±31.000 BP
Nivell II: 435.000±48.000 BP
Nivell IV: 398.000±48.000 BP
Nivell IV: 235.000±21.000 BP
Nivell IV: 268.000±27.000 BP

Aquestes sis dates, segons el laboratori, presenten un baix nivell de confiança (68%). A més, la cronometria no és consistent entre les pròpies xifres ni respecte de l’ordre estratigràfic i, la indeterminació és excessivament alta com reconeix el laboratori. La forta variabilitat és incomprensible respecte a nivells inferiors amb cronologia més recent que els superiors. De la mateixa manera lapses de temporalitat tan alts en un mateix nivell, no són adequats. La ubicació de tots aquests valors en el OIS 5 no se li correspon i, estàn molt allunyats. Per tant, aquestes dades sols poden ser el resultat d’un problema metodològic de l’anàlisi de termoluminescència i, són rebutjats com a vàlids.

En 2005 es realitzaren datacions mitjançant racemització sobre gasteròpodes en l’estrat XIII capa 11 (OIS 7), que proporcionà una data de 229 ± 53 ka. Corresponent a l’estrat XII, i sobre molar d’èquid, la xifra donà <180 ka (Trinidad Torres, Laboratorio de Estratigrafía Molecular, Madrid). Totes elles concordants amb altres modes prèviament utilitzats i la seua ubicació en l’estratigrafia.

IMPLICACIONS PALEOCLIMÀTIQUES DE LA MACRO I MICROFAUNA

L’estudi de les restes òssies recuperades fins ara ha permès identificar nombroses espècies faunístiques, la distribució de les quals al llarg de la seqüència i les freqüències relatives, indiquen el desenvolupament de canvis ambientals en l’entorn del jaciment:

Fase Bolomor I (nivells XV a XVII), s’observen a grans trets el predomini del cavall que aconsegueix els valors més alts de la seqüència, acompanyat del cérvol. Junt a ells, la presència del rinoceront d’estepa, també amb valors alts, i el megaceront, ens indicarien, en aquesta part de la seqüència, la presència de climes freds i un poc humits, a l’estar aquestes espècies lligades als mateixos. Els micromamifers per la seua part reflecteixen el desenvolupament de diferents nínxols ecològics: el Allocricetus bursae ocupà espais de vegetació oberts i secs, i la Talpa europea praderes humides, corroborant unes condicions climàtiques fresques i menys humides.

Fase Bolomor II (nivells XIII a XIV), les condicions anteriors fresques i menys humides es transformarien en unes característiques de major humitat i calor amb una forta presència de cèrvids i important descens del cavall, amb l’aparició de les primeres tortugues. Les condicions d’alta humitat i embassament de la cova dificultaren la bona habilitat.

Fase Bolomor III (nivells VIII a XII), les anteriors condicions de climes càlids i humits tendirien cap a un clima més sec i rigorós, tal i com indica la desaparició del megaceront i la importància que adquireixen els cavalls.

Fase Bolomor IV (nivells I a VII), caracteritzada per l’aparició d’espècies de caràcter temperat: l’elefant, el hipopòtam, el porc senglar, l’ur i, l’ase la presència del qual estaria indicant, junt a un increment de les temperatures i la humitat, l’expansió de les zones forestals en l’entorn del jaciment. La presència del hipopòtam es vincula a l’existència de zones lacunars d’una certa entitat, àrees freqüentades també per l’ur. El Equus hydruntinus és un èquid propi de les faunes de clima temperat i humit, de característiques interestadials o interglacials al igual que el porc senglar, que es limiten exclusivament a aquesta fase.

Dibujo de molares de Cricetulus (Allocricetus) bursae. Hamster migrador.

Dibuix de molars de Cricetuluts (Allocricetus) bursae. Hàmster migrador

ALTRES RESTES BIÒTIQUES

La presència i estudi malacològic de xicotetes petxines de bivalves marines, contribueix a la valoració de possibles canvis en la línia de costa i la seua relació amb les oscil•lacions climàtiques. Aquesta procedència, possiblement es deguda a la deposició en forma d’egagròpila per aus marines (cormorans o corbs marins, baldrigues, escaterets i gavines, entre altres) que s’alimenten de peixos i mol•luscos. Aquests petits mol•luscos s’han documentat en els nivells V, VII, XIII, XIV i XV de la seqüència, les característiques de les quals apunten a moments de clima benigne i possiblement major proximitat al mar. També s’incorpora a aquesta documentació restes dentals i vertebrals de peixos (nivell I). Altres mol•luscos continentals (caragols i caragols de mar) rumina i melanopsis marquen un entorn humit als seus corresponents nivells (Ia, Ib, Ic, IV, VIIb i XIIIc).

Les restes antrocològiques trobades en forma de llavors fossilitzades, davant l’absència de dades extretes de la palinologia, ha permès documentar la presència de dos espècies vegetals: Celtis australis (lledoner) i Prunus spinosa (aranyoner), que colonitzaren llocs distints. El lledoner necessita sòls humits i s’associa a omedes que circumdarien la ribera del riu de la Vaca en les fases climàtiques Bolomor II i IV. L’aranyoner és freqüent en rouredes que podrien estendre’s per la depressió de la Valldigna i ocupar les ombries de les muntanyes, al menys durant les pulsacions fresques de l’estadi isotòpic 5 (Fase Bolomor IV).

Gasteropodos continentales  

Gastròpodes continentals

estratigrafia_10

Gasteròpodes marins i maxil•lar de peix

Top